El record d’avui pot ser un dels més entranyables que toquem en aquest bloc. És un lloc que molts coneixereu, i del que gairebé tots n’haureu sentit a parlar.

És la Vaqueria del carrer Torrijos. Jo gairebé no la recordo, però sempre n’he sentit a parlar. I això, suposo que és el que us passarà a molts. Un lloc, al mig de Gràcia, i per tant , al mig de Barcelona a on fins no fa massa hi havia vaques dins d’un estable, és fa recordar. Si parleu amb els pares o amb els avis, segur que us en saben dir alguna cosa.

Val a dir que les vaques van desaparèixer el 1984, per culpa d’una normativa municipal, però la vaqueria va restar oberta uns anys més.

Per desgràcia pels nostres records, i perquè no, pels nostres paladars, ara ja no hi ha ni una cosa ni l’altre. Tan sols una porta tapiada amb un rètol al damunt que recorda que fins no fa massa allà hi va haver una de les botigues més emblemàtiques de Gràcia. Al rètol tan sols hi diu : “Vaqueria”.

És una de tantes botigues de tota la vida que han deixat pas a la modernitat. El que encara no sabem és si això ha estat bo o dolent. Suposo que el temps ho dirà.

Si en voleu saber més, aquí hi trobareu la seva història perfectament explicada:

Adéu a la Vaqueria Calvet

L’home dibuixat

Perquè un documental sobre Sant Medir?

Potser perquè es una de les festes més desconegudes del barri. Es a dir, tothom coneix Sant Medir com el dia 3 de març, el dia que uns sonats surten a tirar caramels i ja està. Però coneixem gent que son a les Colles i que ens parlen de les reunions, de la loteria, del preus dels caramels, etc.

En realitat es una festa de les olles, però que tu tothom gaudeix, tot el barri s’ho passa bé i el que volem és que es conegui la realitat de la festa. La feina que porta, els problemes, les despeses, etc. A més a més, intentarem conèixer la història de Sant Medir, que a la vegada ens servira per conèixer la història del barri, ja que creiem que les dues coses van molt lligades.

Perquè heu començat després de Sant Medir? No serà mes difícil ara trobar material?

No em començat després de Sant Medir, malgrat que ara es quan es comença a parlar del projecte. Un més i escaig abans ja varem parlar amb la Federació per tal que ens deixessin gravar, que ens posessin en contacte amb les Colles, etc. Per tant, ja tenim material gravat d’abans del dia 3 i del mateix dia 3.

De la resta, del material històric no ens calia preocupar-nos abans.Es una cosa que la gent te a casa i que ha de voler deixar-nos, que ha de buscar, i això millor ara, després de Sant Medir, que la gent de les Colles no esta tan enfeinada. Potser aquest tipus de material serà el que mes ens costara de aconseguir, sabem que haurem de perseguir a la gent, insistir, etc, però ho aconseguirem. Creiem que val la pena que tothom s’involucri, ja que és un documental pel barri, fet  des de el barri i que pot quedar força bé.

Perquè Crowdfunding com a sistema de finançament?

Perquè creiem que te moltes avantatges. La primera és que es un sistema nou, que fuig dels canals habituals com poden ser les subvencions, o les ajudes oficials. Ara mateix, dins del context de crisi en el que estem immersos cal inventar, innovar.

Està clar que també parlarem amb l’Ajuntament, amb la Federació, i amb d’altres entitats per tal que ens donin un cop de mà, però amb el Crowdfunding pensem que podem aconseguir una part dels diners que necessitem.

L’altre avantatge que te aquest sistema és que fa que la gent hi participi, s’hi involucri, és senti part del projecte. Amb una micro donació (això és el que és el Crowdfunding, un sistema de micro donacions amb recompensa) qualsevol pot ajudar, i a canvi, formarà part del documental. Podrà sortir als crèdits, obtindrà una samarreta, un DVD o una xapa.

Però el més important és que ajudarà a tirar endavant un documental molt ben fet, que donarà una visió general de Sant Medir, no com un sol dia, si no com una festa que per a molta gent dura tot l’any.

Malgrat tot, cal reconèixer que no és un sistema pràctic ara per ara. Hem de dedicar molt temps i molts esforços a fer difusió i a que la gent ens conegui. I potser, finalment, no aconseguim ni un sol euro per aquest sistema, ja que tu has de marcar la quantitat de diners que vols aconseguir. Si en el temps que et marques no arribes a aquest límit, les donacions que tenies fins llavors queden en res, i a la gent li retornen el que havia aportat.

Funciona el Crowdfunding?

Realment encara no ho sabem. S’ens ha ajuntat tot, les gravacions, el guió, el anar d’aquí cap allà i realment encara no em començat amb el finançament. La feina que hem de fer ara és la de difusió. Un cop ens donem a conèixer, parlem amb les Colles, amb la gent, serà el moment de saber si funciona o no.

Sabem d’altra gent que ho ha provat i els hi ha anat bé. Si entreu a la nostre web podreu veure exemples de projectes portats a terme amb el Crowdfunding.

I nosaltres pensem que també ens pot anar bé. Això si, el principal es explicar-ho bé, que la gent sàpiga que passa amb les seves donacions. Si aconseguim engrescar a les institucions, colles etc, tindrem molt aconseguit.

I pensem que si tot aquest esforç serveix per fer un documental ben fet, que després es podrà veure a les escoles, que podrem trobar a les biblioteques, que la gent de les Colles tindrà a la seva disposició, creiem que val molt la pena.

Que passarà si no arribeu a la quantitat desitjada?

Si no aconseguim el que pensem treure amb el Crowdfunding, tirarem endavant igualment. Hem decidit que farem aquest documental i el farem costi el que costi, a part del  Crowdfunding estem buscant finançament extern; Ajuntament, empreses privades etc. A més a més, fins ara tota l’ajuda que estem tenint es voluntària. Ja els hi hem dit que si aconseguim tot el pressupost, podrem cobrar. Però sinó, doncs cobrar els sous serà més difícil, per no dir impossible.

A la Federació hi ha hagut problemes. Ho tractareu al documental?

Rotundament no. El documental que nosaltres volem fer te una perspectiva històrica, i això que ha passat aquest any és un fet puntual. Per tant, no seria just dedicar-hi temps del documental. Ja hi ha altres mitjans a Gràcia per fer-ho. No som paparazzis, i per tant, com diria aquell: “Això no toca“

Penseu fer-ne algun mes relacionat amb el barri?

Ara mateix estem immersos en aquest.Si la experiència es bona, si té una bona acollida, no ho descartem, però es un tema que haurem de parlar ja de cara a l’any que ve, quan el de Sant Medir ja estigui enllestit. A més a més, aquest ens motiva molt, ens te molt engrescats, però nosaltres també ens hem de guanyar la vida.

Si voleu més informació, ja sigui sobre el Projecte Llepolia o sobre Crowdfunding, aquí us deixo uns quants enllaços, els quals us poden ajudar a entendre molt més tot aquest projecte.

Enllaços a projectes sobre crowdfunding

No res
El cosmonauta

Enllaços a plataformes de crowdfunding

Lanzanos
Volanda

Enllaços sobre el projecte

Projecte llepolia
Bloc del Projecte Llepolia
 

Ells dos, des de IKAPS, la seva productora han endegat un projecte per fer un documental sobre la festa de Sant Medir. Pretenen donar una visió molt més ample de la festa, que per a molts de nosaltres dura tan sols un dia, mentre que per la gent de les colles dura gairebé tot l’any.

I s’han proposat fer-ho d’una manera diferent. Volen intentar que la gent del barri s’involucri en el proces, ja sigui facilitant fotografies, vídeos, aportant diners, etc.

Ells seran els caps, però pretenen que el documental hi estigui involucrat tot el barri.

Des de aquí els intentarem conèixer una mica millor, tan a ells com a el seu PROJECTE LLEPOLIA.

TEST

-Defineix Gràcia amb una paraula?

Marta: Associativa

David: Diversa.

-Ets nascut/nascuda a Gràcia?

Marta: Si.

David: Si.

-Què és el que més t’agrada?

Marta: Les places.

David: El rotllo poble que te el barri. Es adir, saps que ets a una gran ciutat, però a la vegada segueix conservant coses del poble que va ser. La gent, els costums, etc.

-Què és el que menys t’agrada?

Marta: En aquests últims temps ha fet un canvi cap a la modernitat, cap a lo “modernillo”, que no m’acaba de fer el pes.

David: Indefinició amb els carrers. Mai saps si es peatonal. N’hi ha que ho semblen, però de sobte apareix un cotxe.

-Algun lloc que recordis especialment i que ja no existeixi?

Marta: Galpon Sur (Bar), Caspolino, Els Pilons(Bar), la Violeta

David: El cine Delicias.

(Ara torn de preguntes que no tenen res a veure amb el barri).

-Perquè els mitjons es desaparellen a la rentadora?

Marta: Al estendre, cauen a casa el veï i se’ls queda.

David: Crec que es perden pel camí, abans fins i tot d’entrar a la rentadora.

-Quina feina de casa t’agrada menys?

Marta: Planxar

David: Escombrar

-Quina feina de casa t’agrada més?

Marta: Rentar plats.

David: Rentar roba.

-T’agrada parlar pel telèfon?

Marta: No molt.

David: No.

-Si haguessis de fer tu el menjar, que menjaries?

Marta: Amanides i coses de sobre.

David: Pasta amb qualsevol salsa, l’ important és la salsa.

El post d’avui, me l’han posat molt fàcil. En realitat, jo no he fet res. Tan sols copiar i enganxar.
I és per això que vull donar les gràcies a en Víctor i la Montse Cunillera, que son els que m’han fet la feina. La Montse ha fet d’intermediària entre el seu pare i jo, i el seu pare, en Víctor ha buscat les fotos i ha fet l’escrit que les acompanya. I gràcies a ells us porto un taller de forja de ferro amb més de 100 anys d’història. Desgraciadament, ara ja és tancat, però s’ha convertit en museu.
Bé, ara les fotos i el text que em va enviar el senyor Cunillera.

El senyor Cunillera treballant al taller.

I aquest és l’escrit que el mateix senyor Cunillera em va enviar.

I que hi podem trobar a la botiga? Doncs el que hi trobem a qualsevol graneria de les de tota la vida com per exemple: Llegums, fruits secs, cereals.. i ara hi podem trobar productes mes exòtics com el cuscús o coquets del Brasil.
Val la pena donar-hi un cop d’ull, ja que entre els objectes de decoració hi ha una fotografia dels avis Sala al poc d’obrir la botiga.

Si us hi fixeu en els portalons, crec que els que hi ha ara son els mateixos que els del primer dia.

Avui no entrevisto a ningú conegut, a cap president de res. L’entrevistat d’avui ni tan sols es nascut a Gràcia,però és un exemple d’integració. Fa ja molts anys que viu a Gràcia i des de el seu negoci ,Bar cafeteria El Gust, fa barri. Passejar amb ell per Gràcia es com fer-ho amb algú nascut aquí. Tothom el coneix, tothom el saluda.

Crec que haver nascut a Xeres, tenir la gràcia pròpia d’aquelles terres, hi te molt a veure. Peró per sobre de tot, el fet de ser bona gent, es el que la fet convertir-se en un gracienc mes.
És en Rubén Cabello

Defineix Gràcia amb una paraula ?
Pueblo
Ets nascut a Gràcia ?/Quants anys fa que vius al barri?
No soy nacido en Gracia, pero me considero hijo adoptivo , puesto que llevo 12 años trabajando en este barrio; desde que llegue a Barcelona
Que és el que més t’agrada del barri?
Su gente, sus calles y la vida en ella
Que és el que menys t’agrada?
Que no hay mucha zona para aparcar jeje
Algun lloc que recordis especialment i que ja no existeixi ?
Una vaquería y lechería de la calle Torrijos

Ara tanda de preguntes que no tenen res a veure amb el barri.

Que nervios

Perquè els mitjons es desaparellen a la rentadora?
Supongo que los duendes los esconden
Quina feina de casa t’agrada menys?
Limpiar el polvo
Quina feina de casa t’agrada més?
Lavar los platos
T’agrada parlar per telèfon?
No, y eso que soy bastante hablador
Si haguessis de fer tu el menjar, que menjaries ?
Arroz o algún tipo de pasta en su punto

Tu vens de Xeres, que tinc entès, que es un poble petit. Gràcia et recorda el teu poble?
No al contrario, Jerez es la quinta población mas grande de Andalucía
Perquè vas escollir Gràcia per viure i muntar el teu negoci?
Gracia tiene un encanto especial. Además históricamente tiene un filing con Jerez que pocas personas conocen. El Pescailla fue el marido de una jerezana , Lola flores, y eso me hizo pensar en montar el negocio en este barrio. También creo que las personas aquí hacen vida de barrio y eso es genial para el negocio
Ja se, que per venir d’on vens, ha de resultar molt difícil, però per la teva plena integració al barri et falta parlar català. Quan et sentirem fer-ho?
Mis orígenes son una mezcla de sangre catalana y andaluza, entiendo el catalán perfectamente y por vergüenza o timidez no me lanzo a hablarlo pero lo tengo muy en cuenta, además aprovecho este blog para lanzarme:

VISCA XERES I VISCA CATALUNYA ¡¡¡

I això, heu de reconèixer és molt complicat.

Però estem parlant dels famosos “cavallitos” que hi havia a la Gal·la Placídia, únics a tota Barcelona i es podria dir que únics a Catalunya. Van estar oberts durant més de 70 anys i van veure com Gràcia i Barcelona s’anaven transformant. Finalment, l’any 2005 van tancar les seves portes, la negativa dels fills de la propietària, néta de la fundadora del negoci, van portar al tancament definitiu.

Amb el tancament del Caspolino deia adéu una part important de l’història del barri, una part que a molts de nosaltres ens havia vist néixer, créixer i tenir fills. Pràcticament era com perdre una tieta.

La veritat es que un cop a dins, les atraccions no eren res del altre món, però quan érem petits ens encantaven. Hi havia uns autos de xoc, els cavallets, futbolins, etc. I tenien dos grans avantatges: hi podies anar a peu i estaven a cobert. Per tant, qualsevol dia t’hi podies acostar i encara que plogues o fes mal dia, hi podies anar. En fi, potser si encara hi fossin, ens seria mes fàcil treure els nostres fills de davant de la tele, o desconnectar-los una estoneta de la Play o de l’ordinador.

Si voleu llegir-ne més sobre el tancament i l’historia del Caspolino ho podeu fer en els següents enllaços:
Cierre de las atracciones Caspolino.
Atraccions Caspolino

També vull donar les gracies a José Antonio Millan per permetrem fer servir les seves fotografies.

La botiga d’avui és de les de tota la vida. Potser no te el glamur o la modernitat de les que he visitat fins ara, però te una llarga historia i l’encant que ens agrada en aquest bloc.

Us porto una merceria que segur que tots coneixeu. Es una d’aquelles a on les avies anaven a comprar betes i fils, a on ens compraven els pedaços per arreglar els pantalons, a on la mare ens comprava la bossa per dur l’esmorzar a la escola, etc.

Com podeu veure a les fotos, es una meravellosa barreja de fils, cremalleres, i tot tipus d’estris de costura. I és, a més a més, un espectacular compendi de colors, que fan mirar cap a dins de la botiga sempre que hi passes per davant.

Abans es deia Casa Òscar, que és com jo la coneixia. La meva mare és modista, i la frase , “vaig al Òscar “, la tinc guardada dins el pot de la memòria.